Quan he arribat, el Fregley era al pati de davant de casa i estava burxant un estel amb un pal. Aleshores he començat a pensar que potser aquesta idea havia sigut una cagada.

Però com que el Rowley era davant de casa seva i m’estava mirant he vist que no hi havia manera de fer-me enrere. En realitat, m’he autoconvidat a casa del Fregley. La seva mare ha dit que estava d’allò més contenta de veure que el Fregley tenia “un amiguet”, cosa que a mi m’ha sonat fatal.

El Fregley i jo hem anat al pis de dalt, a la seva habitació. El Fregley volia que juguéssim a la pila del greix, però jo sempre m’he mantingut a dos metres d’ell.

He decidit que més valia deixar córrer aquella idea estúpida i marxar a casa. Però cada cop que mirava per la finestra veia que el Rowley i el Collin encara eren al pati de davant de casa.

No volia marxar abans que ells no desapareguessin. Però la veritat és que les coses s’han començat a descontrolar amb el Fregley. Mentre estava mirant per
la finestra el Fregley m’ha regirat la motxilla i s’ha fotut tot un paquet de xuxes que duia jo.

El Fregley és un d’aquests xavals que no pot menjar sucre, per això, dos minuts més tard, estava que es pujava per les parets. Ha començat a posar-se superparanoic, i m’ha perseguit per tota la casa.

Jo pensava tota l’estona que l’efecte del sucre ja li baixaria, però no. A l’últim m’he tancat al lavabo per esperar que li passés.

Cap allà quarts de dotze tot semblava que estigués bastant tranquil. Aleshores el Fregley m’ha passat una nota per sota la porta. L’he collida i l’he llegida.

Això és l’últim que recordo abans de desmaiar-me. He tornat en si al cap d’algunes hores. Quan m’he despertat, he obert la porta una mica i he sentit que el
Fregley estava roncant a la seva habitació. I aleshores he decidit d’escapar-me.

A la mare i el pare no els ha fet gens de gràcia que els tragués del llit a les dues de la matinada, però en aquell moment tant me fotia.

Des de l’incident dels cucs, el Rowley va molt amb el Collin Lee, cada dia en sortir de l’insti. El que de debò fa cagar és que se suposa que el Collin és el meu amic de recanvi.

Us juro que si els veiéssiu pensaríeu que fan pena. Avui, per exemple, el Rowley i el Collin duien la samarreta de conjunt i quan els he vist una mica més i vomito.

Després de sopar, he vist el Rowley i el Collin que anaven plegats cap a dalt de la muntanyeta, de col.legues.

El Collin duia la motxilla, i suposo que això vol dir que es queda a dormir a casa del Rowley. I he pensat, d’acord jo també puc anar d’AQUEST pal.

La millor manera de contraatacar amb el Rowley és trobar un nou amic per a mi. Però, per desgràcia, l’única persona que se m’ha acudit en aquell moment ha sigut el Fregley.

He anat a casa del Fregley amb la meva motxilla per tal que el Rowley veiés que si vull també tinc altres amics.

merci http://mtomim.wordpress.com/

Peer Gynt és un drama de l’escriptor noruec Henrik Ibsen. Va ser escrit el 1867, i interpretat per primera vegada a Oslo (llavors anomenada Christiania) el 24 de febrer de 1876, amb música incidental del compositor noruec Edvard Grieg. Ibsen va escriure Peer Gynt viatjant a Roma, a Ischia i a Sorrento. Va ser publicada el 14 de novembre de 1867, a Copenhaguen. La primera edició va ser de 1.250 còpies.

Aquest sí que sabia el que es deia. Segurament no es preguntava massa com escriure les paraules, perquè les sabia totes.

Avui juga el meu ídol, Cristiano Ronaldo. Tinc una sensació molt rara perquè d’una banda m’encanta com juga, però, per l’altra, no puc deixar de pensar que per culpa seva el Barça va quedar eliminat de la Lliga de campions. Com que són dos equips anglesos, potser estaré del costat dels vermells.

Ah! me n’oblidava… també juga Tevez, que em sembla un altre gran jugador.

Aquí un vídeo amb els 10 millors gols de Cristiano.

O hauria de dir: “Blog o Bloc?”
La meva professora, que ha vist el meu blog, em va dir que no hauria d’escriure bloG sinó bloC, perquè els senyors estudiosos de la Llengua Catalana (o alguna cosa així) havien estudiat molt la paraula i havien arribat a la conclusió d’aprovar aquest ús, i havien adaptat el mot a les normes ortogràfiques del nostre idioma. Jo, la veritat, no em preocupo massa per aquestes coses, ja que si escric sense moltes faltes d’ortografia i tots m’entenen i es diverteixen, no hi ha cap problema.

Però la veritat no ho sé.

Ara com ara, seguiré escrivint en el meu bloG.

He estat de viatge amb la meva família per Figueres tot el cap de setmana i fins ara no he pogut veure el bloc. He vist que hi ha molts comentaris nous, així, doncs, em poso a respondre’ls. Adjunto unes fotos del passeig del cap de setmana a Figueres, unes que va fer el meu pare i unes altres que són meves.

A veure què us en semblen.

Avui teníem educació física, així que el primer que he fet ha sigut sortir al pati fins a la pista de bàsquet per veure si el Formatge encara hi era. I ja us ho podeu imaginar, i tant que hi era!
Aquest tros de formatge és allí des de la primavera passada. M’imagino que li va caure a algú de l’entrepà i s’hi va quedar. Després d’un parell de dies, el formatge va començar a posar-se fastigós i mig podrit. Ningú no volia jugar a bàsquet en aquesta pista perquè hi havia el Formatge, tot i que és l’única cistella que té xarxa.
Aleshores, un dia, un xaval que es diu Darren Walsh va tocar el Formatge amb el dit i va ser així com va començar tota aquesta paranoia del Toc del Formatge. Bàsicament és com “tu la pares”. Si et quedes amb el Toc del Formatge, no te’l pots treure de sobre fins que no li passes a algú altre.

Ahir mamà va portar a casa una gossa pastor alemany. Rodrick va decidir nomenar-la Dana, creo que per una noia del institut que li agrada. Total, que no he pogut decidir en això del nom, però Dana no em sembla tan mal. Aquestes són unes fotos de Dana que vaig prendre amb la càmera de papà.

Tots els dissabtes amb Rowley anem a menjar hamburgueses. Algunes vegades els dijous després d’anar a l’institut, si tenim diners, ens agrada anar a menjar un gelat i unes patates fregides. Però el dissabte com fins que no puc més. M’agraden les hambuegueses dobles de carn amb formatge i cogombres, però sense mostassa.