Category Archive

Avui hi ha hagut un altre avís per l’altaveu, i si voleu que us digui la veritat, ja m’ho olorava, de què aniria. Sabia que només era una qüestió de temps abans que m’emportés una esbroncada pel que va passar la setmana passada.

Quan he entrat a l’oficina del Winsky, ell estava superemprenyat. M’ha dit que d’una font “anònima” havia sabut qui era el culpable real de l’incident de la persecució amb els cucs. Aleshores m’ha dit que la meva funció a les Patrulles de Seguretat estava suspesa “de manera immediata”.
Bé, no cal ser un gran detectiu per saber que la font “anònima” havia sigut el Rowley.

No m’ho puc ni creure, que el Rowley hagi anat i s’hagi xivat, així, per darrere meu. Mentre el Winsky m’estava destrossant jo pensava tota l’estona que li hauria de dir al meu amic quatre coses sobre la lleialtat.

Avui, més tard, el Rowley ha tornat a ser acceptat a la Patrulla. I flipeu: a sobre l’han ASCENDIT. El Winsky ha dit al Rowley que “havia mostrat dignitat davant d’una acusació falsa”.

M’he passat tota la nit donant voltes i voltes sobre el que havia passat amb el Rowley, i per fi m’he decidit. Crec que el correcte és deixar que per aquesta vegada se les carregui el Rowley.
Camí de casa, li he confessat tot al Rowley i li he dit que vaig ser jo qui va perseguir els xavals amb els cucs.

Després li he dit que de tot allò en podíem aprendre una lliçó. Li he dit que jo he après que valia la pena d’anar més amb compte quan passés per davant de casa de la senyora Irvine, i que ell també havia après una cosa important: vés amb compte a qui deixes la jaqueta.
Si us he de dir la veritat, em penso que el Rowley estava massa empanat i no ho ha entès. Havíem com mig quedat després de l’insti, però ell m’ha dit que preferia anar a casa i fer una clapadeta. La veritat és que ja l’entenc. Si jo no m’hagués fotut la xocolata calenta, aquest matí, tampoc no hauria tingut gaire energia.

Quan he arribat a casa la mare m’estava esperant a l’entrada. La mare m’ha dut a menjar un gelat com a premi. I el que tota aquesta història m’ha ensenyat és que de vegades potser val la pena i tot d’escoltar el que t’ha de dir la teva mare.

Ja ho sé que hauria de dir al Winsky que vaig ser jo qui va perseguir els xavalets amb els cucs. Però en aquell moment no m’anava gens bé de fer-ho. Sabia que si ho confessava en aquell moment m’hauria quedat sense xocolata calenta. I per això, de moment, he callat com un mort.

A l’hora de sopar, la mare ha notat que hi havia alguna cosa que no anava bé, per això després ha vingut a la meva habitació per parlar.

Li he dit que em trobava en una situació difícil i que no sabia què fer.

He de dir que la mare s’ho ha muntat bé. Per una vegada a la seva vida no ha intentat de clavar-me la pallissa ni ha volgut saber tots els detalls. L’única cosa que m’ha dit és que havia de fer “allò que era correcte!”, perquè són les nostres decisions les que ens fan ser qui som.

M’imagino que el seu consell era força bo. Però encara no estic el 100 % segur del que faré demà.

El Rowley m’ha dit que el Winsky s’havia passat deu minuts esbroncant-lo i li ha dit que les seves accions no
el feien “mereixedor de la insígnia”.

Sabeu què? Em penso que ja sé de què va, la cosa. La setmana passada, el Rowley va haver de fer un examen
a quarta hora i vaig ser jo, tot sol, qui va acompanyar els xavalets a casa.

Aquell matí havia plogut i hi havia un munt de cucs a la vorera. I jo em vaig dedicar a divertir-me amb els
barrufets.

Però hi va haver una veïna que em va veure fent això i va començar a xisclar des de la seva entrada.

Era una tal senyora Irvine, amiga de la mare del Rowley. Estic segur que es va pensar que jo era el Rowley,
perquè ell m’havia deixat la seva jaqueta. I, esclar, jo no tenia cap intenció d’aclarir les coses.

Me n’havia oblidat del tot, de l’incident, fins avui.

Bé, sigui com sigui, el Winsky li ha dit al Rowley que haurà de demanar perdó als nens de pàrvuls, demà al matí, i que, a més, durant una setmana no podrà ser a les Patrulles.

Avui, mentre el Rowley i jo ens estàvem bevent una xocolata calenta, la mar de bé, amb la resta de
Patrulles han anunciat alguna cosa a través dels altaveus.

El Rowley ha anat al despatx del Winsky i quinze minuts més tard ha tornat tot trasbalsat.

Pel que es veu, el Winsky havia rebut una trucada d’un pare que deia que havia vist com el Rowley “terroritzava” els nens de pàrvuls quan, en realitat, el que havia de fer era acompanyar-los de l’escola a casa. I per això el Winsky està emprenyat com una mona.

Avui, quan deien els avisos del dia per megafonia, he rebut les notícies tan esperades.

I EL NOU ARTISTA DE CÒMICS PER A LA REVISTA DE L’INSTI ÉS… GREG HEFFLEY!

La revista ha sortit avui, a l’hora de dinar i tothom l’estava llegint.

M’he col.locat a la punta de la taula, així tindria quantitat de lloc per poder signar tots els autògrafs que fes falta als meus nous fans. Però ningú no ha vingut a dir-me que el meu còmic era collonut i m’he començat a preocupar.
He agafat una de les revistes i he anat al lavabo per veure què passava. I quan he vist el meu còmic una mica més i m’agafa un atac de cor.
L’Ira m’havia dit que havia hagut de fer un “petit retoc editorial” al còmic. Jo em pensava que hauria sigut un rotllo tipus ortografia o una cosa així, però en realitat se l’ha carregat.
El còmic que ha espatllat era un dels meus preferits. A l’original el Tan Oka està fent un examen de mates i sense voler va i se’l menja. I aleshores el profe li fot una esbroncada impressionant per ser tan cretí.

I com a resultat m’imagino que no signaré ni un autògraf.

Altra de les tires de còmic es deia “Profes Babaus” i estava escrita per un xaval que es diu Bill Tritt. El Bill es passa la vida castigat, m’imagino que està superrebotat amb tots els profes de l’escola, fins i tot amb l’Ira.

Per això a ell no l’escolliran ni de conya.

Quan he arribat a l’insti, aquest matí, he portat les meves tires de còmics al despatx de l’Ira. És el profe que s’encarrega de la revista de l’escola.

Però quan ja estava a punt de donar-li els meus còmics, he vist que en tenia una pila d’altres xavals que també volien que els hi publiquessin.

La majoria eren horribles, per això no es pot dir que hi hagi gaire competència.

Una de les tires de còmic es deia “Profes Babaus” i estava escrita per un xaval que es diu Bill Tritt.

El Bill es passa la vida castigat, m’imagino que està superrebotat amb tots els profes de l’escola, fins i tot amb l’Ira.

Per això a ell no l’escolliran ni de conya.

Només hi havia una tira de còmic que no estava gens malament, però jo l’he amagada entre la paperassa de l’escriptori de l’Ira.

Amb una mica de sort no la trobaran abans que jo ja vagi a batxillerat.

Avui teníem educació física, així que el primer que he fet ha sigut sortir al pati fins a la pista de bàsquet per veure si el Formatge encara hi era. I ja us ho podeu imaginar, i tant que hi era!
Aquest tros de formatge és allí des de la primavera passada. M’imagino que li va caure a algú de l’entrepà i s’hi va quedar. Després d’un parell de dies, el formatge va començar a posar-se fastigós i mig podrit. Ningú no volia jugar a bàsquet en aquesta pista perquè hi havia el Formatge, tot i que és l’única cistella que té xarxa.
Aleshores, un dia, un xaval que es diu Darren Walsh va tocar el Formatge amb el dit i va ser així com va començar tota aquesta paranoia del Toc del Formatge. Bàsicament és com “tu la pares”. Si et quedes amb el Toc del Formatge, no te’l pots treure de sobre fins que no li passes a algú altre.

El Rowley i jo hem decidit que farem un còmic plegats. Avui, després de l’insti, hem anat a casa i ens hi hem posat.
De seguida hem tingut un grup de personatges, això ha sigut la part fàcil. Però quan hem volgut empescar-nos alguna gracieta ens hem quedat bloquejats.
Al final se m’ha ocorregut una solució. He escrit una historieta en què la gràcia que sortia a cada moment era aquesta: “Ai, la mare del Tano!”

Així no ens haurem de preocupar de l’argument o dels acudits i ens podrem concentrar en els dibuixos.

Avui a l’insti ens han posat als grups de lectura. El que no fan mai és dir-te directament a quin grup aniràs, si seràs dels Avançats o del grup del Ritme Tranquil, però tu ja ho pots pillar, només cal que et fixis en la coberta dels llibres que et donen.

M’ha fet una mica de ràbia que em posessin al grup dels avançats, perquè això significa que has de treballar molt més.

Avui ha sigut el primer dia de les Patrulles de Seguretat. Teòricament el Rowley i jo no tenim un aixopluc, com les altres patrulles, i per això ens hem de pelar de fred durant una hora abans de començar l’escola.
Però això no ens ha impedit d’anar a la cafeteria on donen xocolata calenta de franc a totes les altres patrulles, abans de començar la feina. Una altra cosa bona és que pots arribar deu minuts tard a la primera classe.
Us ho juro, això de les Patrulles de Seguretat és una passada!

Algú ha fet saltar les ulleres de la Patty i se li ha trencat un vidre. La Norton ha hagut de suspendre l’obra, després d’això, perquè la Patty és tan curta de vista que sense ulleres no hi veu a dues passes.
Un cop tot s’ha acabat, la meva família i jo hem tornat junts a casa. La mare havia dut un pomet de flors i m’imagino que eren per a mi. Però al final les ha llançades a la brossa.
Espero que tots els que han vingut a veure l’obra s’hagin entretingut tant com jo.

La Norton ens ha passat la pel.li d’“El Mag d’Oz” per tal que tothom sabés bé de què anava la cosa. Jo anava pensant tota l’estona quin seria el millor paper que podria fer, però m’he adonat que, en un moment o altre, tots els personatges acaben ballant o cantant. Però quan érem a mitja pel.li he decidit que ja sabia quin era el paper que volia fer. Faré d’Arbre, perquè 1) no s’ha de cantar i 2) tens l’oportunitat de bombardejar la Dorothy amb pomes.
La idea de poder bombardejar la Dorothy amb pomes davant del públic era gairebé com un somni. Potser al final fins i tot li hauré de donar les gràcies a la mare per haver-me fet participar a l’obra.

Aquesta nit la mare ha entrat a la meva habitació i he vist que portava un paperet a la mà. Quan l’he vist he sabut EXACTAMENT què era.
Era un anunci que parla d’unes proves per a una obra que l’insti organitza a l’hivern. Tios, el que hauria hagut de fer hauria sigut llençar-lo a la brossa quan l’he vist damunt la taula de la cuina.
Li he PREGAT que no m’hi fes apuntar. Aquestes obres acostumen a ser comedietes musicals i només em faltaria que hagués de cantar un solo davant de tot l’insti.
Però tots els meus precs semblava que encara animessin més la mare perquè m’hi apuntés.L’obra que fan aquest any és “El Mag d’Oz”. Molts dels xavals s’han presentat ja disfressats del paper que els hauria agradat fer.
Com que jo no he vist mai la pel.lícula, allò era com entrar en un espectacle de tarats.
Els de la peli tampoc es veuen molt intel·ligents…

Deixeu-me que us digui el que penso de la secundària: és la parida més còsmica que mai s’hagi inventat. Que consti. Teniu xavals com jo, que encara no han fet el “canvi”, al costat de goril.les que s’han d’afaitar dos cops al dia. I després la gent s’estranya que hi hagi tants problemes de bullying als instituts.

Per cert, deixeu-me que us doni un bon consell. El primer dia de classe heu de vigilar molt on seieu. Entres a classe, fots les coses al primer lloc que veus lliure i un minut després el profe diu:

ESPERO QUE US AGRADI L VOSTRE LLOC PERQUÈ QUEST SERÀ EL DEFINITIU ER A TOT L’ANY.

AAAAGGH!!

Normalment, si fas alguna parida davant del pare el que fa és llançar-te el que té més a mà.

La mare té un estil TOTALMENT diferent pel que fa als càstigs. Si fas alguna bestiesa i la mare t’enganxa, el primer que fa és esperar uns quants dies per rumiar bé quin serà el millor càstig.

El Rowley és teòricament el meu millor amic, però això pot canviar en qualsevol moment. He estat evitant el Rowley des del primer dia de classe, perquè va fer una cosa que em va molestar molt.
Quan estàvem agafant les nostres coses dels armariets, en acabar el dia, va el Rowley i em diu:

Vols venir a JUGAR a casa meva?

Li he dit un milió de vegades al Rowley que a l’institut queda fatal dir això de “jugar”, el que ha de dir és “passar l’estona”. Però tant li fot, li pots dir dos milions de vegades i la pròxima vegada ja no se’n recorda

Ara que vaig a l’insti vigilo molt més la pinta que faig. Però això de tenir el Rowley al meu costat és una cosa que no m’ajuda gens.

Abans que res, vull que quedi clar: això és un DIETARI, no un diari. L’altra cosa que vull aclarir de seguida és que tot això va ser una idea de la MARE i no meva.

Però si es pensa que escriuré el meus “sentiments” aquí coses així, ho té clar. Que ningú somiïque jo vagi del otllo “Estimat diari” això o “estimat diari” allò.