Diari del Greg

O hauria de dir: “Blog o Bloc?”
La meva professora, que ha vist el meu blog, em va dir que no hauria d’escriure bloG sinó bloC, perquè els senyors estudiosos de la Llengua Catalana (o alguna cosa així) havien estudiat molt la paraula i havien arribat a la conclusió d’aprovar aquest ús, i havien adaptat el mot a les normes ortogràfiques del nostre idioma. Jo, la veritat, no em preocupo massa per aquestes coses, ja que si escric sense moltes faltes d’ortografia i tots m’entenen i es diverteixen, no hi ha cap problema.

Però la veritat no ho sé.

Ara com ara, seguiré escrivint en el meu bloG.

He estat de viatge amb la meva família per Figueres tot el cap de setmana i fins ara no he pogut veure el bloc. He vist que hi ha molts comentaris nous, així, doncs, em poso a respondre’ls. Adjunto unes fotos del passeig del cap de setmana a Figueres, unes que va fer el meu pare i unes altres que són meves.

A veure què us en semblen.

Avui, quan deien els avisos del dia per megafonia, he rebut les notícies tan esperades.

I EL NOU ARTISTA DE CÒMICS PER A LA REVISTA DE L’INSTI ÉS… GREG HEFFLEY!

La revista ha sortit avui, a l’hora de dinar i tothom l’estava llegint.

M’he col.locat a la punta de la taula, així tindria quantitat de lloc per poder signar tots els autògrafs que fes falta als meus nous fans. Però ningú no ha vingut a dir-me que el meu còmic era collonut i m’he començat a preocupar.
He agafat una de les revistes i he anat al lavabo per veure què passava. I quan he vist el meu còmic una mica més i m’agafa un atac de cor.
L’Ira m’havia dit que havia hagut de fer un “petit retoc editorial” al còmic. Jo em pensava que hauria sigut un rotllo tipus ortografia o una cosa així, però en realitat se l’ha carregat.
El còmic que ha espatllat era un dels meus preferits. A l’original el Tan Oka està fent un examen de mates i sense voler va i se’l menja. I aleshores el profe li fot una esbroncada impressionant per ser tan cretí.

I com a resultat m’imagino que no signaré ni un autògraf.

Altra de les tires de còmic es deia “Profes Babaus” i estava escrita per un xaval que es diu Bill Tritt. El Bill es passa la vida castigat, m’imagino que està superrebotat amb tots els profes de l’escola, fins i tot amb l’Ira.

Per això a ell no l’escolliran ni de conya.

Aquestes són algunes de les coses que fan els altres nois de l’institut, tinc molta confiança que el meu será el que escullin.

Quan he arribat a l’insti, aquest matí, he portat les meves tires de còmics al despatx de l’Ira. És el profe que s’encarrega de la revista de l’escola.

Però quan ja estava a punt de donar-li els meus còmics, he vist que en tenia una pila d’altres xavals que també volien que els hi publiquessin.

La majoria eren horribles, per això no es pot dir que hi hagi gaire competència.

Una de les tires de còmic es deia “Profes Babaus” i estava escrita per un xaval que es diu Bill Tritt.

El Bill es passa la vida castigat, m’imagino que està superrebotat amb tots els profes de l’escola, fins i tot amb l’Ira.

Per això a ell no l’escolliran ni de conya.

Només hi havia una tira de còmic que no estava gens malament, però jo l’he amagada entre la paperassa de l’escriptori de l’Ira.

Amb una mica de sort no la trobaran abans que jo ja vagi a batxillerat.

amiguets, per a aquells que vulguin compartir i saber més sobre mi, també em podeu trobar al facebook

Durant els dos primers còmics jo he escrit el text i he dibuixat els personatges, i el Rowley ha dibuixat els requadres al voltant de les vinyetes. El Rowley ha començat a protestar que ell no feia prou i, per això, li
he deixat que escrivís el text d’alguns còmics.

Però si voleu que us digui la veritat, quan s’hi ha posat ell, el nivell dels textos ha caigut en picat.

Al cap d’una estona jo ja n’estava fart, de tanta “mare del Tano”, i he decidit que potser més valia que ho fes tot el Rowley, escriure i dibuixar.

I per si no us ho podeu creure, us asseguro que la poca gràcia del Rowley a l’hora de dibuixar és pitjor que quan escriu.

Li he dit al Rowley que potser valia la pena que penséssim alguna idea una mica més innovadora, però ell volia continuar amb allò de “la mare del Tano”. I aleshores ha agafat tots els seus còmics i se n’ha anat a casa. A mi ja m’està bé perquè no vull fer equip amb un xaval que no sap ni dibuixar un nas.

Avui teníem educació física, així que el primer que he fet ha sigut sortir al pati fins a la pista de bàsquet per veure si el Formatge encara hi era. I ja us ho podeu imaginar, i tant que hi era!
Aquest tros de formatge és allí des de la primavera passada. M’imagino que li va caure a algú de l’entrepà i s’hi va quedar. Després d’un parell de dies, el formatge va començar a posar-se fastigós i mig podrit. Ningú no volia jugar a bàsquet en aquesta pista perquè hi havia el Formatge, tot i que és l’única cistella que té xarxa.
Aleshores, un dia, un xaval que es diu Darren Walsh va tocar el Formatge amb el dit i va ser així com va començar tota aquesta paranoia del Toc del Formatge. Bàsicament és com “tu la pares”. Si et quedes amb el Toc del Formatge, no te’l pots treure de sobre fins que no li passes a algú altre.

Ahir mamà va portar a casa una gossa pastor alemany. Rodrick va decidir nomenar-la Dana, creo que per una noia del institut que li agrada. Total, que no he pogut decidir en això del nom, però Dana no em sembla tan mal. Aquestes són unes fotos de Dana que vaig prendre amb la càmera de papà.