Bé, per mi s’acaba el poder escriure, me’n vaig de vacances als EEUU i no sé quan podré tornar a conectar-me.

Si voleu saber més de mi aquest estiu podeu llegir el meu diari!!!

Gràcies a tots i fins molt aviat.

Anuncis

Quan he arribat, el Fregley era al pati de davant de casa i estava burxant un estel amb un pal. Aleshores he començat a pensar que potser aquesta idea havia sigut una cagada.

Però com que el Rowley era davant de casa seva i m’estava mirant he vist que no hi havia manera de fer-me enrere. En realitat, m’he autoconvidat a casa del Fregley. La seva mare ha dit que estava d’allò més contenta de veure que el Fregley tenia “un amiguet”, cosa que a mi m’ha sonat fatal.

El Fregley i jo hem anat al pis de dalt, a la seva habitació. El Fregley volia que juguéssim a la pila del greix, però jo sempre m’he mantingut a dos metres d’ell.

He decidit que més valia deixar córrer aquella idea estúpida i marxar a casa. Però cada cop que mirava per la finestra veia que el Rowley i el Collin encara eren al pati de davant de casa.

No volia marxar abans que ells no desapareguessin. Però la veritat és que les coses s’han començat a descontrolar amb el Fregley. Mentre estava mirant per
la finestra el Fregley m’ha regirat la motxilla i s’ha fotut tot un paquet de xuxes que duia jo.

El Fregley és un d’aquests xavals que no pot menjar sucre, per això, dos minuts més tard, estava que es pujava per les parets. Ha començat a posar-se superparanoic, i m’ha perseguit per tota la casa.

Jo pensava tota l’estona que l’efecte del sucre ja li baixaria, però no. A l’últim m’he tancat al lavabo per esperar que li passés.

Cap allà quarts de dotze tot semblava que estigués bastant tranquil. Aleshores el Fregley m’ha passat una nota per sota la porta. L’he collida i l’he llegida.

Això és l’últim que recordo abans de desmaiar-me. He tornat en si al cap d’algunes hores. Quan m’he despertat, he obert la porta una mica i he sentit que el
Fregley estava roncant a la seva habitació. I aleshores he decidit d’escapar-me.

A la mare i el pare no els ha fet gens de gràcia que els tragués del llit a les dues de la matinada, però en aquell moment tant me fotia.

Des de l’incident dels cucs, el Rowley va molt amb el Collin Lee, cada dia en sortir de l’insti. El que de debò fa cagar és que se suposa que el Collin és el meu amic de recanvi.

Us juro que si els veiéssiu pensaríeu que fan pena. Avui, per exemple, el Rowley i el Collin duien la samarreta de conjunt i quan els he vist una mica més i vomito.

Després de sopar, he vist el Rowley i el Collin que anaven plegats cap a dalt de la muntanyeta, de col.legues.

El Collin duia la motxilla, i suposo que això vol dir que es queda a dormir a casa del Rowley. I he pensat, d’acord jo també puc anar d’AQUEST pal.

La millor manera de contraatacar amb el Rowley és trobar un nou amic per a mi. Però, per desgràcia, l’única persona que se m’ha acudit en aquell moment ha sigut el Fregley.

He anat a casa del Fregley amb la meva motxilla per tal que el Rowley veiés que si vull també tinc altres amics.

Avui hi ha hagut un altre avís per l’altaveu, i si voleu que us digui la veritat, ja m’ho olorava, de què aniria. Sabia que només era una qüestió de temps abans que m’emportés una esbroncada pel que va passar la setmana passada.

Quan he entrat a l’oficina del Winsky, ell estava superemprenyat. M’ha dit que d’una font “anònima” havia sabut qui era el culpable real de l’incident de la persecució amb els cucs. Aleshores m’ha dit que la meva funció a les Patrulles de Seguretat estava suspesa “de manera immediata”.
Bé, no cal ser un gran detectiu per saber que la font “anònima” havia sigut el Rowley.

No m’ho puc ni creure, que el Rowley hagi anat i s’hagi xivat, així, per darrere meu. Mentre el Winsky m’estava destrossant jo pensava tota l’estona que li hauria de dir al meu amic quatre coses sobre la lleialtat.

Avui, més tard, el Rowley ha tornat a ser acceptat a la Patrulla. I flipeu: a sobre l’han ASCENDIT. El Winsky ha dit al Rowley que “havia mostrat dignitat davant d’una acusació falsa”.

M’he passat tota la nit donant voltes i voltes sobre el que havia passat amb el Rowley, i per fi m’he decidit. Crec que el correcte és deixar que per aquesta vegada se les carregui el Rowley.
Camí de casa, li he confessat tot al Rowley i li he dit que vaig ser jo qui va perseguir els xavals amb els cucs.

Després li he dit que de tot allò en podíem aprendre una lliçó. Li he dit que jo he après que valia la pena d’anar més amb compte quan passés per davant de casa de la senyora Irvine, i que ell també havia après una cosa important: vés amb compte a qui deixes la jaqueta.
Si us he de dir la veritat, em penso que el Rowley estava massa empanat i no ho ha entès. Havíem com mig quedat després de l’insti, però ell m’ha dit que preferia anar a casa i fer una clapadeta. La veritat és que ja l’entenc. Si jo no m’hagués fotut la xocolata calenta, aquest matí, tampoc no hauria tingut gaire energia.

Quan he arribat a casa la mare m’estava esperant a l’entrada. La mare m’ha dut a menjar un gelat com a premi. I el que tota aquesta història m’ha ensenyat és que de vegades potser val la pena i tot d’escoltar el que t’ha de dir la teva mare.

Ja ho sé que hauria de dir al Winsky que vaig ser jo qui va perseguir els xavalets amb els cucs. Però en aquell moment no m’anava gens bé de fer-ho. Sabia que si ho confessava en aquell moment m’hauria quedat sense xocolata calenta. I per això, de moment, he callat com un mort.

A l’hora de sopar, la mare ha notat que hi havia alguna cosa que no anava bé, per això després ha vingut a la meva habitació per parlar.

Li he dit que em trobava en una situació difícil i que no sabia què fer.

He de dir que la mare s’ho ha muntat bé. Per una vegada a la seva vida no ha intentat de clavar-me la pallissa ni ha volgut saber tots els detalls. L’única cosa que m’ha dit és que havia de fer “allò que era correcte!”, perquè són les nostres decisions les que ens fan ser qui som.

M’imagino que el seu consell era força bo. Però encara no estic el 100 % segur del que faré demà.

El Rowley m’ha dit que el Winsky s’havia passat deu minuts esbroncant-lo i li ha dit que les seves accions no
el feien “mereixedor de la insígnia”.

Sabeu què? Em penso que ja sé de què va, la cosa. La setmana passada, el Rowley va haver de fer un examen
a quarta hora i vaig ser jo, tot sol, qui va acompanyar els xavalets a casa.

Aquell matí havia plogut i hi havia un munt de cucs a la vorera. I jo em vaig dedicar a divertir-me amb els
barrufets.

Però hi va haver una veïna que em va veure fent això i va començar a xisclar des de la seva entrada.

Era una tal senyora Irvine, amiga de la mare del Rowley. Estic segur que es va pensar que jo era el Rowley,
perquè ell m’havia deixat la seva jaqueta. I, esclar, jo no tenia cap intenció d’aclarir les coses.

Me n’havia oblidat del tot, de l’incident, fins avui.

Bé, sigui com sigui, el Winsky li ha dit al Rowley que haurà de demanar perdó als nens de pàrvuls, demà al matí, i que, a més, durant una setmana no podrà ser a les Patrulles.

merci http://mtomim.wordpress.com/

Peer Gynt és un drama de l’escriptor noruec Henrik Ibsen. Va ser escrit el 1867, i interpretat per primera vegada a Oslo (llavors anomenada Christiania) el 24 de febrer de 1876, amb música incidental del compositor noruec Edvard Grieg. Ibsen va escriure Peer Gynt viatjant a Roma, a Ischia i a Sorrento. Va ser publicada el 14 de novembre de 1867, a Copenhaguen. La primera edició va ser de 1.250 còpies.

Aquest sí que sabia el que es deia. Segurament no es preguntava massa com escriure les paraules, perquè les sabia totes.

Avui juga el meu ídol, Cristiano Ronaldo. Tinc una sensació molt rara perquè d’una banda m’encanta com juga, però, per l’altra, no puc deixar de pensar que per culpa seva el Barça va quedar eliminat de la Lliga de campions. Com que són dos equips anglesos, potser estaré del costat dels vermells.

Ah! me n’oblidava… també juga Tevez, que em sembla un altre gran jugador.

Aquí un vídeo amb els 10 millors gols de Cristiano.

Avui, mentre el Rowley i jo ens estàvem bevent una xocolata calenta, la mar de bé, amb la resta de
Patrulles han anunciat alguna cosa a través dels altaveus.

El Rowley ha anat al despatx del Winsky i quinze minuts més tard ha tornat tot trasbalsat.

Pel que es veu, el Winsky havia rebut una trucada d’un pare que deia que havia vist com el Rowley “terroritzava” els nens de pàrvuls quan, en realitat, el que havia de fer era acompanyar-los de l’escola a casa. I per això el Winsky està emprenyat com una mona.