M’he passat tota la nit donant voltes i voltes sobre el que havia passat amb el Rowley, i per fi m’he decidit. Crec que el correcte és deixar que per aquesta vegada se les carregui el Rowley.
Camí de casa, li he confessat tot al Rowley i li he dit que vaig ser jo qui va perseguir els xavals amb els cucs.

Després li he dit que de tot allò en podíem aprendre una lliçó. Li he dit que jo he après que valia la pena d’anar més amb compte quan passés per davant de casa de la senyora Irvine, i que ell també havia après una cosa important: vés amb compte a qui deixes la jaqueta.
Si us he de dir la veritat, em penso que el Rowley estava massa empanat i no ho ha entès. Havíem com mig quedat després de l’insti, però ell m’ha dit que preferia anar a casa i fer una clapadeta. La veritat és que ja l’entenc. Si jo no m’hagués fotut la xocolata calenta, aquest matí, tampoc no hauria tingut gaire energia.

Quan he arribat a casa la mare m’estava esperant a l’entrada. La mare m’ha dut a menjar un gelat com a premi. I el que tota aquesta història m’ha ensenyat és que de vegades potser val la pena i tot d’escoltar el que t’ha de dir la teva mare.