Quan he arribat, el Fregley era al pati de davant de casa i estava burxant un estel amb un pal. Aleshores he començat a pensar que potser aquesta idea havia sigut una cagada.

Però com que el Rowley era davant de casa seva i m’estava mirant he vist que no hi havia manera de fer-me enrere. En realitat, m’he autoconvidat a casa del Fregley. La seva mare ha dit que estava d’allò més contenta de veure que el Fregley tenia “un amiguet”, cosa que a mi m’ha sonat fatal.

El Fregley i jo hem anat al pis de dalt, a la seva habitació. El Fregley volia que juguéssim a la pila del greix, però jo sempre m’he mantingut a dos metres d’ell.

He decidit que més valia deixar córrer aquella idea estúpida i marxar a casa. Però cada cop que mirava per la finestra veia que el Rowley i el Collin encara eren al pati de davant de casa.

No volia marxar abans que ells no desapareguessin. Però la veritat és que les coses s’han començat a descontrolar amb el Fregley. Mentre estava mirant per
la finestra el Fregley m’ha regirat la motxilla i s’ha fotut tot un paquet de xuxes que duia jo.

El Fregley és un d’aquests xavals que no pot menjar sucre, per això, dos minuts més tard, estava que es pujava per les parets. Ha començat a posar-se superparanoic, i m’ha perseguit per tota la casa.

Jo pensava tota l’estona que l’efecte del sucre ja li baixaria, però no. A l’últim m’he tancat al lavabo per esperar que li passés.

Cap allà quarts de dotze tot semblava que estigués bastant tranquil. Aleshores el Fregley m’ha passat una nota per sota la porta. L’he collida i l’he llegida.

Això és l’últim que recordo abans de desmaiar-me. He tornat en si al cap d’algunes hores. Quan m’he despertat, he obert la porta una mica i he sentit que el
Fregley estava roncant a la seva habitació. I aleshores he decidit d’escapar-me.

A la mare i el pare no els ha fet gens de gràcia que els tragués del llit a les dues de la matinada, però en aquell moment tant me fotia.